Agressiu, hostil i violent

Obro la finestra, sento la calor que colpeja contra la façana. Busco el sentit d’aquella sensació d’embotiment agressiu que m’obliga a fer un esforç per pensar, per trobar el sentit a la fragilitat d’allò que som, d’allò que diuen que som.

Em costa respirar l’aire agressiu, violent, aclaparador. Una minúscula partícula de pols enmig d’una lluminositat sense pietat. No costa aire dividir-se en dos. Per una banda, l’ésser, fart de la incertesa del desert materialitzat en el full blanc i per altra, el passat que irromp sense avisar, agressiu, violent i aclaparador com l’aire de la tarda. La mirada perduda.

No hi ha ningú. Tampoc és casualitat que no hi hagi ningú al carrer.

No és casualitat que de tanta llum que hi ha, no es vegi res. No es veu res.

Només hi sóc jo. I no és cap casualitat aquell anhel de què la nit arribi per poder respirar.

A la seva, les mosques van i venen. M’entretinc observant-les com lluiten contra aquell aire podrit i m’adono que en la seva incertesa fan una mena de vuit (8) incert i intento desxifrar què diuen, què volen dir-me en la seva impotència. Llavors sento enveja de la seva voluntat

però és clar que aquells insectes no volen dir-me res, que aquells bitxos només volen sortir d’aquella maleïda habitació i deslliurar-se d’aquell aire interior, carregat de suor.

I mirant per la finestra, com un deu propietari de la vida i la mort alienes, la vaig tancar, condemnant aquells éssers al mateix futur que jo no tenia, aïllant-los de qualsevol possibilitat de llibertat, negant-los fins i tot aquell aire hostil, agressiu i violent.

art dreams experimental agressiu
Agressiu , imatge i text: inèrcies_ 2017
ComparteixShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Email this to someoneBuffer this pagePrint this page