Un ésser gairebé líquid

Aquell dia estava realment cansat. Rebentat. Tornava en el tren amb la sensació de que no era ell. Podia pensar com es pensava a sí mateix i es podia veure des de lluny, arraconat, dèbil: un ésser gairebé líquid.

Enfosquia. Gairebé no podia veure res i intentava concentrar-se però all era impossible. Li semblava que tothom cridava, que s’havien posat d’acord per fer una mena de competició a veure qui era més bèstia i allò era de bojos. Aquell vagó semblava un manicomi i en mig d’aquell desgavell, una noia, una noia que no deia res. Callada, només mirava per la finestra.

Però la bogeria continuava. Tot era confús. Llavors va començar una baralla i entre insults i cops va sonar la música d’un telèfon: un to inusual, metàl·lic, gòtic i sinistre. Incongruentment, en mig dels objectes que volaven, la noia va mirar el seu mòbil, recreant-se amb aquella música i sense cap presa, a càmera lenta, va restar una bona estona mirant-lo com un ésser estrany, un somni aliè a ella mateixa, sense importància i al final, després d’una estona interminable simplement va dir: digui?

Un ésser gairebé líquid enmig del decorat d’una nit que s’apropa.

un ésser gairebé líquid assay experimental photography land art

Un ésser gairebé líquid, imatge i text: inèrcies_ 2017
ComparteixShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Email this to someoneBuffer this pagePrint this page